Ahir es va presentar el darrer llibre de l’Eudald Carbonell i va ser un plaer sentir-lo parlar. Si no el coneixeu, us recomano que feu una ullada a aquest vídeo per entrar en matèria. És un personatge molt interessant que aconsegueix transmetre entusiasme i, sobretot, proporcionar un altre punt de vista. Crec que aquesta combinació és possible al tractar-se d’una ment inquieta que es mira la realitat amb una perspectiva de milions d’anys… Seguiu llegint i us trobareu pertorbats per afirmacions com “em sento humà, encara que no ho sigui“…

La cita va tenir lloc a l’Espai Cultura d’Abacus, dimecres 26 de març a les 19h. En un espai estret i allargat, ens vam encabir unes quaranta persones rodejades per exemplars del darrer llibre de l’Eudald Carbonell: “La consciència que crema“, el darrer d’una quatrilogia.

Les primeres paraules van córrer a càrrec d’en Jordi Creus, director de la revista Sapiens. D’entrada va comentar, en primícia, que a la propera revista de Nature sortiria en portada la troballa a Atapuerca d’un fragment de mandíbula corresponent al primer europeu, obra del grup de treball de l’Eudald Carbonell. Acte seguit, va recordar la mort d’en Josep Benet i la seva postura anti-franquista. Va lligar aquesta postura amb la “visió marcadament d’esquerres de l’Eudald“. I a partir d’aquí, va repassar des de les actuals trobades Creus-Carbonell al voltant d’un got d’orujo fins a l’origen de la seva amistat arrel de la revista Sapiens. Sembla ser, que a les converses inicials abans de publicar la revista, l’Eudald va ser dels pocs que no va afirmar que “la història no interessava a ningú perquè és avorrida” ni que fer l’edició en català fos inviable. Segons en Jordi Creus, les paraules de l’Eudald van ser més aviat “la història és una aventura apassionant, divertida i engrescadora“. A més els va donar un consell que encara recorda: “heu de posar la màxima il·lusió i treball, treball, treball…“. El mateix Jordi va confesa que abans de conèixer l’Eudald, “la prehistòria l’avorria en gran manera“.

Després de la petita presentació personal, el director de Sapiens va repassar ràpidament la biografia de l’Eudald: nascut el febrer del 1953 a Ribes de Freser, va acabar estudiant a la UAB i doctorant-se en Geologia del Quaternari a la Université Pierre et Marie Curie de Paris, per a ser professor de la URV en l’actualitat. També forma part de l’equip d’Atapuerca, que al 1992 va descobrir tres cranis gairebé sencers a la Sima de los Huesos. En concret, la troballa fou dins d’un pou vertical de tretze metres, que requeria recórrer mig quilometre arrossegant-se a través d’una cova freda i fosca. Aquest descobriment va garantir la viabilitat econòmica d’Atapuerca i fou seguit d’altres troballes tan rellevants com la mandíbula que es publica al Nature. Aquesta ha estat trobada a la Sima del Elefante, on ja s’havia trobat una dent de més d’un milió d’anys del mateix individu.

La intervenció d’en Jordi Creus va acabar amb algunes paraules dedicades al llibre presentat, ressaltant que preconitza que la humanització és diferent de la hominització i ve marcada per una consciència conjunta. Va llegir alguns fragments on s’afirmava que “el mètode científic no s’ha d’emprar dogmàticament” ja que “els debats mal plantejats ens porten a la por“. En conjunt, una defensa a favor de “no usar el coneixement científic de forma interessada“.

A partir d’aquí va ser el torn de l’autor, l’Eudald Carbonell. Va presentar-se dient “em sento humà, encara que no ho sigui“, i afirmant que simplement era “un espècimen [d'homo] sapiens“. D’entrada va sacsejar el públic dient que l’objectiu de la “ciència és generar problemes” i que afortunadament “no tot és conegut“. A partir d’aquí va presentar el llibre com a final d’una quatrilogia en la que s’exposa com ens cal arribar a una consciència operativa després d’haver adquirit una consciència crítica d’espècie. L’afirmació fou contundent: “el tercer mil·lenni ens farà humans o potser no tindrem cap altra oportunitat“. Ell creu que “la transformació del coneixement en pensament és la base de la nostra espècie“. Va convidar al públic a “reflexionar sobre el que ha passa a la història“, resumint la primera i segona guerra mundial com una entrada a l’era industrial que es va emportar per davant el 10% de la població (uns 150 milions de persones entre víctimes directes i indirectes). En un ràpid paral·lelisme, va dir que la “revolució cientifico-tècnica podria devorar 1500 milions de persones” en funció de com s’encari.

La hipòtesi sostinguda per l’Eudald és que “avancem gràcies a la socialització de les descobertes“, el que ell anomena re-socialització constant. El problema és que actualment no tenim temps de socialitzar les descobertes cientifico-tècniques. “El coneixement s’ha de posar a funcionar en pensament“. “Ara vivim sobre reflexions de savis de fa dos mil anys“, els pensadors grecs. Són idees que hem anat reciclant “però ara s’ha acabat, perquè ja estan incorporades a la nostra societat“. “La intel·ligència operativa és el que ens diferencia dels [altres] animals“, ja que usem eines per a tot. El seu discurs va acabar afirmant que el que ara ens cal és transformar-la en consciència operativa.

El final de la intervenció de l’Eudald va donar pas al torn de preguntes. La primera va dur l’autor a afirmar que ara ens cal fer enginyeria inversa del nostre cervell, per descobrir com ens ha fet l’evolució natural. “El nostre cervell és una síntesi dels cervells que ja no hi són“. La “ciència no pot explicar-ho tot, però pot contribuir a les explicacions“. La segona pregunta, referent a la destrucció del planeta per part dels humans, va permetre que l’Eudald exposés les tres hipòtesis actuals respecte l’evolució humana: (1) la que indica que no cal fer res, que continuarem endavant com hem anat fent fins ara, (2) la que afirma que l’espècie col·lapsarà, i rebrotarà d’alguna altra forma i (3) la que sentencia que ens extingirem. Ell es va posicionar clarament alineat amb la segona, i va defensar que podem treballar per a que el col·lapse sigui menor. Va recalcar que “tots hi hem de pensar, perquè és molt seriós“. Creu que ens trobem davant la “substitució de l’ordre natural per l’organització humana“, però que “ho pagarem car“. Tan mateix, es va declarar com a “gran defensor de la tècnica, perquè sinó, no existiria pensament” i va afirmar que la primera evolució es va produir pel fet d’usar dues pedres com a eines, fet que va propiciar el creixement del cervell. Acte seguit, una tercera pregunta va plantejar si la tècnica podia endarrerir aquest col·lapse. I l’Eudald va afirmar que “sí, la tècnica que ens [hi] aboca també ens pot fer matissar el col·lapse“. De nou va reforçar la idea dient que tenim “conflictes socials per falta de tecnologia de socialització“.

La quarta pregunta acusava als mitjans tècnics actuals de difondre mentides, però l’autor va recordar que aquestes mateixes mentides ja es difonien abans amb d’altres mitjans. Va dir que “existeix una mala educació del que és la tecnologia“. I va sacsejar de nou el públic afirmant que “les nostres criatures seran educades per màquines socials“, màquines que tindran sentiments i contribuiran a la socialització dels infants sense transmetre’ls les frustracions dels pares. Màquines “fetes per a socialitzar l’espècie“. Algú va plantejar si internet era aquesta màquina social, i l’Eudald li va restar importància dient que “internet no existirà d’aquí cent anys“… Els riures del públic van acompanyar el seu sentit de l’humor. La cinquena pregunta, es preguntava per què aquestes noves generacions són menys socials. En aquest punt, el públic va riure de nou, quan l’autor va dir “saps que deia Aristòtil? ‘Què farem amb aquest jovent?’“. Segons l’Eudald, “cada cop som menys individuals“, ara tot és col·lectiu, “la individualitat ha mort, no pots fer res sol“. En una paradoxa molt ben calculada, va afirmar que la “tècnica ens permetrà viure sols“, doncs ja “no fa falta famílies“, són “un concepte arcaic“.

La sisena intervenció feu referència a la càrrega de consciència humana. A la qual s’hi adherir l’autor i va afegir que encara “no hem contestat a les preguntes dels grecs” i que “no ens han servit les seves respostes“. En el seu to provocador va afirmar que “filosofia clàssica està acabada“. El públic va entendre el joc, i una persona el va desafiar puntualitzant que hi havia altres filosofies. Un cop més, l’autor va jugar afirmant que tampoc no ens servien de res, ja que no ens havien donat les respostes. En aquest ambient de connexió i joc dialèctic, es va efectuar la darrera pregunta en relació a l’escassetat de recursos, d’aigua concretament. L’Eudald, va comentar que tots els factors influeixen, especialment quan les coses van malament, però que “el problema és social“, una qüestió d’organització. El final, com no podia ser d’una altra manera, va ser apoteòsic. L’autor va remarcar que ens trobem en un moment on tots els efectes són exponencials, i que se sap que un sistema en aquestes condicions tendeix al col·lapse, al caos, a una destrucció que porta a un nou ordre. Finalment es va acomiadar fins a la propera trobada, per a parlar un cop ens haguéssim llegit el llibre.

Personalment, penso que va ser un acte molt interessant i alhora engrescador. Crec que l’Eudald Carbonell integra aquests dos trets i aconsegueix captar l’atenció per a parlar de temes profunds. Ara només queda llegir-se el llibre… ; )

PD: ahir al vespre, al veure el telenotícies vespre de TV3, la sorpresa va ser que van subtitular la notícia de la mandíbula d’Atapuerca amb “El passat de Ronaldinho”, corresponent a la notícia següent… una errada tècnica? o en diríem una errada humana? o falta de consciència… d’intel·ligència operativa? ; ) El fet és que sí que es podria tractar d’un avantPassat seu…

PD2: les cites d’aquest article “entre comentes i en cursiva” són el més acurades possibles, tot i que al derivar-se de les notes que vaig prendre a mà, poden contenir algunes imprecisions.